Nota del director
Una trobada fortuïta i inesperada una nit a Beirut amb la Viviane, una de les protagonistes, ja fa uns quants anys, va desencadenar aquest documental. A través d'ella vam descobrir progressivament una part oculta i a la vegada fascinant de la societat libanesa. La Viviane, cronista d'aquesta elit per a la revista Mondanité, ens va presentar a desenes de persones que formen part d'aquesta exclusiva part de la societat libanesa. La nostra condició forans va afavorir les primeres trobades amb els protagonistes.
L'accés únic que hem aconseguit progressivament a aquest grup social ens ha situat en una posició privilegiada. L'aposta per narrar una història des de la inusual perspectiva de l'elit, i de submergir-se en la vida d'uns personatges que, amb els seus matisos i contradiccions, sovint ignorem la seva forma de veure el món, converteix Beirut, la vie en rose en un documental únic. La pel·lícula no és, però, un retrat simpàtic de l'elit libanesa, sinó que aposta per una narrativa crítica amb molts dels posicionaments dels seus membres davant d'un context de conflicte i desigualtat.
La societat libanesa ha desenvolupat una forta resiliència a la inestabilitat quasi perpètua dels últims 40 anys que pateix el país —i la regió. L'elit cristiana sembla estar atrapada en la polarització de l'Orient Mitjà, i en conseqüència sembla també estar perdent pes econòmic al Líban. Com totes les elits, viuen en bombolles aïllades del fràgil ordre social en què viu el país. Aquest extracte de la Viviane a la pel·lícula resumeix algunes de les idees anteriors:
–“El problema es que cada vez hay menos cristianos y son los cristianos los que aportan esta idea de burbuja y felicidad en la ciudad.”–
El film es submergeix en una realitat que sovint no apareix als mitjans de comunicació, i a la qual l'espectador o espectadora no acostuma a tenir accés. És una pel·lícula que te rellevància en tant que narra un període únic a l'Orient Mitjà des d'una perspectiva inèdita. Al mateix temps parla de temes universals com les conseqüències de la guerra o el conflicte, la desigualtat de classe, l'hedonisme i la decadència.
La cura del tractament visual i la constant ironia he volgut que contribuïssin decisivament en la percepció del contingut, ja que reforcen els contrastos a què s'enfronta l'espectador o espectadora, i donen forma al retrat d'una bellesa incòmode.
Èric Motjer Director i director de fotografia
Descarrega't la fitxa (429.54 KB)