CLASH

‘Clash’: una esfera infinita

Una pel·lícula que reprodueix amb totes les seves contradiccions la societat egípcia en un moment concret

«Una esfera infinita, el centre de la qual és a tot arreu i la circumferència enlloc». Així definia Pascal l'univers i així l'egipci Mohamed Diab construeix el seu admirable Clash. Tot passa a l'interior d'un furgó de policia que és alhora presó i l'únic espai de llibertat. La idea és reproduir amb totes les contradiccions la societat egípcia en un moment concret: quan les aspiracions de llibertat de la revolució del Tahrir s'han esfumat i el que queda és un poble partit en dos. El recurs escènic no vol ser original.

Al revés, tot discorre en una ordenada i fins i tot predictible seqüència d'odi i reconciliació, de febre i fàstic. Però tot avança de manera tan visceral com sincera a un ritme desaforat molt a prop del simple suïcidi. El responsable de l'optimista derivat de la Primavera Àrab El Caire, 678 es declara ara derrotat. I així fins arribar a una solemne i apocalíptica seqüència final que, en efecte, resumeix un univers el centre del qual pot ser a qualsevol lloc, fins i tot en un modest furgó.

+ La brutal sinceritat d'una proposta que va servir per inaugurar Un Certain Regard a Canes 2016.

- La sensació que tot està perdut se segella amb un final solemne i brillant.

Luis Martínez – elmundo.es