El silencio es un cuerpo que cae

Fer un documental sobre la figura d'un pare comporta, de per si, un fort risc (emocional i artístic), però si aquest pare va tenir a més una vida tan intensa, plena de secrets i amb un final tan tràgic (va morir el 1998, als 53 anys, després de caure d'un cavall) es tracta d'un desafiament decididament extrem. En el seu primer llargmetratge com a directora, Comedi no només surt airosa sinó que va regalar una de les sorpreses de l'any.

La pel·lícula va d’allò íntim a allò públic, del privat al polític, per després tornar a les sensacions més personals de la directora i la seva família. El film és fascinant per la història que reconstrueix, per l'època en què transcorre (dels anys 70 als 90), pels temes que aborda (la militància d'esquerra, l'homosexualitat, la SIDA) i per la forma en què Comedi utilitza els diferents recursos: molt material de pel·lícules familiars (el seu pare tenia una compulsió a filmar-ho i fotografiar-ho tot), entrevistes, arxiu de l'època i una veu en off que té el to just. En general la directora fa servir un registre pudorós sense per això amagar res i evita caure en el lament punyent o en la manipulació emocional (la història tenia tots els condiments per fer-ho).

Jaime va viure com a gai gran part de la seva joventut i adultesa (en un submón semiocult i marginal com s'estilava en aquella època), va tenir múltiples amants i una parella durant més d’11 anys, Néstor, que va morir de SIDA. Jaime va ser també advocat i militant d'esquerra (Vanguardia Comunista / Partido de la Liberación) i el film -en un altre de les seves troballes- exposa el gran grau d'homofòbia que va existir en tots els grups revolucionaris (ERP, Montoneros, etc.). De fet, molts gais i lesbianes de diferents moviments solien reunir-se per compartir experiències, ja que les seves preferències sexuals eren reprimides pels seus companys i companyes de lluita ("desviaments burgesos").

Els viatges de Jaime arreu del món (en la seva etapa gai i en la seva etapa familiar), els records infantils de la realitzadora (el seu pare va morir quan ella tenia 12 anys), les referències musicals (Queen, Virus), l'ús de les home-movies, la intensitat de les xerrades amb els seus familiars... Tot a El silencio es un cuerpo que cae funciona, suma i obre noves línies per comprendre i sentir una història de vida i una època de l'Argentina on la violència, el sectarisme i els prejudicis es manifestaven en tots els terrenys.

Diego Batlle – otroscines.com