VALS CON BASHIR

‘Vals con Bashir’, el trauma etern de la guerra

El 23 d'agost de 1982, el candidat Bashir Gemayel és elegit president del Líban. En aquell moment, el Líban expe-rimentava una guerra civil profundament complexa i sagnant (1975-1990) i Bashir era un important líder militar i polític amb un fort carisma. El 14 de setembre de 1982, Bashir i 26 persones més van morir en un atemptat amb cotxe bomba a la seu de la falange libanesa a Achrafieh, un districte cristià de Beirut, pocs dies abans d'assumir el càrrec, i va sumir el conflicte araboisraelià en una altra de les dotzenes d'espirals de caos que ha travessat la regió.

Produïda el 2008 per Bridgit Folman Film Gang, Les Films d'Ici i Razor Film Produktion, Vals con Bashir és gran cinema d'animació israelià guardonat i aclamat per la crítica a tot el món i guanyador de nombrosos premis.

El seu estil narratiu segueix el format de l'anomenat “docudrama”, que ve a ser la presentació d'una història (de ficció o basada en fets reals) explicada com si fos un documental, o amb una forta influència d'aquest model. L’exhibició, distribució i comercialització de la pel·lícula van ser prohibits al Líban.

Va ser la carta de presentació internacional d'Ari Folman, qui (curiosament) a més de ser escriptor i director de la pel·lícula, també n’és el protagonista, un excombatent de l'exèrcit israelià que s'adona que no pot recordar res sobre el període que va passar a l’exèrcit quan tenia uns 19 anys, durant la guerra civil libanesa. Intenta ajudar el seu millor amic, Miki León, atordit per constants i interminables malsons que estan directament relacionats amb el trauma i els moments viscuts durant el conflicte. Intrigat, Folman es proposa no només trobar respostes per aju-dar el seu amic, sinó també comprendre el que li va passar a la seva ment i per què va esborrar records que pro-bablement van ser tan impactants per a ell.

Visualment la pel·lícula és impecable, ha estat completament animada per ordinador en una tècnica similar a la rotoscòpia, en què els enregistraments i fotos es tornen a dibuixar en programari de dibuix i animació directament sobre l'original. Els efectes d'ombreig (imatges 3D i objectes renderitzats perquè semblin dibuixos bidimensionals) s'utilitzen profusament, però sempre en absoluta harmonia amb tot el treball manual presentat a la pantalla. I par-lant de l'animació en si, és fluida i amb elements ben connectats i establerts, a més de tenir una forta influència realista.

Una cosa que cal tenir en compte és l’ús de la paleta de colors. La majoria de les escenes estan acolorides deli-beradament amb tons de fort contrast, ja que totes coincideixen exactament amb els aspectes psicològics o emo-cionals que afecten els personatges involucrats en les escenes. En són exemples determinats moments en què, sense importar si és de dia o de nit, el negre predomina juntament amb un color fort, com el groc o el vermell en moments d'estrès, o el blanc predominant per demostrar desafecció i oblit. Això enriqueix de manera inimaginable l'experiència de veure la pel·lícula, ja que cada imatge està especialment acoblada per integrar parts en què el guió o el discurs dels personatges no pot arribar per si mateix, però que l'espectador pot sentir-les a través dels colors i matisos.

Un altre element brillant és la magnífica banda sonora de Max Richter, instigadora i profunda, així com els genials efectes sonors que componen tota la producció. Destaquen també les cançons seleccionades com a 'This is Not a Love Song' de la banda anglesa PiL.

Però el que fa especial Vals con Bashir és el seu enfocament diferenciat del conflicte. A les pel·lícules de guerra nord-americanes, els soldats solen ser retratats amb prominència i virilitat, i amb una actuació gairebé gloriosa. Aquí no. Aquí, els soldats senten por, culpa, vergonya, desànim, crisis existencials i traumes irrecuperables. És-sers humans immersos en un buit estrany i enganxós, buscant alguna cosa enmig d'aquesta guerra en què aca-ben perdent el sentit de l'existència com a ésser humà. Al contrari del que es veu normalment a les produccions majoritàries, cap dels personatges de Vals con Bashir és del tipus en què l'espectador voldria convertir-se o ins-pirar-se, sinó persones reals dels esdeveniments de guerra i postguerra, amb els seus dimonis interns i fantas-mes que certament mai seran expulsats de les seves breus vides.

La història de Vals con Bashir no es refereix exactament a la guerra civil del Líban, sinó que se centra només en el període específic entre la mort del candidat electe Bashir Gemayel i, posteriorment, la massacre de Sabra i Xatila.

La pel·lícula tampoc no té por ni timidesa a retratar res: escenes d'acomiadament, mort, nuesa i fins i tot sexe explícit es mostren sense la més mínima cerimònia, destacant la característica de mostrar la fredor de la devas-tació que no només la guerra en si provoca en la vida de les persones, sinó les conseqüències directes i indirectes.

Durant la recerca de respostes de Folman, apareixen diverses entrevistes amb excombatents, psicòlegs, perio-distes i persones que van participar en el conflicte durant el període que es retrata a la pel·lícula, donant una pro-funditat a la història i a l'absurd que només un gran documental podria oferir.

Luis López Belda – casa-mediterraneo.es